El Pirineu conserva tota una constel·lació de monuments romànics, en forma d’esglésies, ponts, viles i vestigis d’antics castells i fortaleses defensives. N’hi ha aquí i allà, i sovint cal buscar-les expressament. En aquest sentit, el municipi de Lladorre no és cap excepció. La proposta que ara us fem convida a completar una ruta a peu, apta per a tots els públics, que us permetrà descobrir i badar davant l’encant inalterable de tot un seguit de ponts romànics a l’entorn de la Vall de Cardós.
Ponts que, més enllà de raons artístiques i estètiques, ens parla del Pirineu com allò que ha estat històricament: terra de pas, d’anada i de tornada, de traginers, de camins antics entre valls, de passos de muntanya… Perquè el Pirineu no ha estat mai una barrera inexpugnable, i els homes i les dones hi han transitat secularment, malgrat els conflictes, les fronteres o els impediments administratius de cada època.
La ruta que ara comencem té un altíssim interès paisatgístic i arquitectònic. Se l’ha batejat com a “Ruta dels ponts medievals de la Vall de Cardós”, i és un itinerari molt planer, ideal per a fer en família en unes tres hores. Cal tenir en compte, però, que la ruta NO és circular, amb la qual cosa cal preveure com tornarem al punt de sortida.
El camí ressegueix la vall de Cardós, i pot iniciar-se o bé al poble Lladorre o bé a Ribera de Cardós.
La ruta és bonica, amb impressionants vistes panoràmiques, però sobre totes les coses sembla una invitació a fer un inventari de vestigis romànics, entre els quals hi ha ponts d’origen medieval, com els de Cassibrós, Lladrós i Lladorre, però també esglésies, restes de fortaleses medievals, despoblats fortificats, ermites i bordes que ens remeten a altres temps.
Lladorre aporta a la ruta a peu una bonica entrada al poble a peu, l’atractiu gairebé ingenu de l’església de Sant Martí (d’origen medieval però restaurada i refeta segles després), de pedra i pissarra, i el pont de Borito, de pissarra, petit, no gaire alt ni ample, però molt ben conservat i considerat el més representatiu de les infraestructures civils romàniques a la vall de Cardós, segons els estudiosos.
Tot plegat, és testimoni de l’ocupació de naturalesa feudal d’aquest territori, que ens porta a mirar d’entendre el vigor i la puixança que, fa cosa d’un miler d’anys, tenien els comtats cristians, quan el Pirineu va viure un important creixement demogràfic, acompanyat d’una primera gran desforestació.
