Pagesia a l'Alt Pirineu
Aquesta ha estat, de sempre, una muntanya domesticada, modelada per pagesos, ramaders, llenyataires, carboners i altres homes i dones que hi han fet vida
Valor naturalUn paisatge que és també una obra humana
Aquestes muntanyes, per altes que siguin, no han estat una terra salvatge mai no trepitjada pels humans. Aquesta ha estat, de sempre, una muntanya domesticada, modelada per pagesos, ramaders, llenyataires, carboners i altres homes i dones que hi han fet vida secularment.
Així que, encara que avui dia l’agricultura sigui gairebé testimonial, el paisatge que ara veiem no seria com és sense el riscle, la dalla, la destral i les mans esforçades i pacients d’unes quantes generacions.
Aquest paisatge, per tant, és també una obra humana i, ocults sota alguns dels boscos ufanosos d’avui dia, hi ha restes d’antics abeuradors, marges, forns de calç i carboneres.
I no és tan sols una mirada nostàlgica i romàntica, sinó també un importantíssim valor natural afegit perquè els prats on, per exemple, es dalla l’herba per fer-ne farratge per al bestiar, són un dels ambients més valuosos del Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons coincideixen a dir els naturalistes.
Una cultura antiquíssimade caràcter rural
Aquesta cultura encara impregna no tan sols els paisatge, sinó també les maneres de fer lligades a les estacions de l’any, i aquí l’estiu és temps de petits horts, de batre i de muntanyar el bestiar, com sempre, fidels a la ramaderia extensiva, que escampa els animals pels vessants solans i els prats, deixant els fons de la vall per als conreus.
Aquí, al municipi de Lladorre, històricament, la ramaderia ha estat molt variada, i n’hi ha d’ovina, de bovina i equina, amb la transhumància encara viva, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Una pràctica ramadera ancestral que, dos cops l’any, fa possible el vistòs trasllat a peu dels ramats de bous, vaques i cavalls, de l’estiu de muntanya cap al refugi hivernal ( i viceversa quan arriba la calor).
Una terra dura, on l’hivern es fa llarg i feixuc, i d’on cal aprofitar-ho tot, la qual cosa es tradueix a la taula parada en l’ús de plantes silvestres, els guisats amb bolets, els estofats de caça, les truites de riu, els formatges, les llangonisses i l’hort, sobretot d’estiu, que sovint acostumaven a cuidar les dones, que també eren baules fonamentals de la vida agrícola i del treball al camp.
Una manera de viureRamaderia extensiva
La ramaderia, aquí, no és tan sols una activitat econòmica, una manera més de guanyar-se la vida. La ramaderia ha acabat determinant, en bona mesura, una cultura pròpia, sovint ancestral, que té a veure amb la vida plena a la muntanya, i on la transhumància, per exemple, i totes les vies pecuàries són un patrimoni cultural i etnogràfic que ha deixat petja en les festes, les tradicions, la toponímia i fins i tot la gastronomia. La UNESCO ja va declarar la transhumància Patrimoni de la Humanitat l’any 2023.
Una transhumància que explica, per exemple, entre moltes altres coses, les nombroses bordes que hi ha escampades, on el bestiar feia un alto ja fos camí dels prats d’alta muntanya o, ja de tornada, a casa, al final de l’estiu. A poc que ens fixem, l’arquitectura i l’urbanisme del lloc també són fills doncs, de la ramaderia i els seus usos associats.
Al municipi de Lladorre, històricament, la ramaderia ha estat variada, i n’hi ha d’ovina, de bovina i equina. La transhumància, dos cops l’any, fa possible que presenciem el vistós trasllat a peu dels ramats de bous, vaques i cavalls, de l’estiu de muntanya cap al refugi hivernal (i viceversa quan arriba la calor).
Fidels a la ramaderia extensiva, que escampa els animals pels vessants solans i els prats, deixant els fons de la vall per als conreus. I això fa que aquest sigui un terme municipal de pastures, aprofitades agrícolament, però també de boscos nets i endreçats.
Transhumànciade caire domèstic
A aquesta transhumància que no abandona, en cap cas, un terme municipal n’hi hauríem de dir: “transterminància”. És, per tant, una transhumància gairebé de caire domèstic, i a Lladorre, de kilòmetres quadrats, no en falten. En té 147, la qual cosa el converteix en un dels municipis territorialment més grans del Pirineu. La ciutat de Barcelona, posats a fer comparacions, només en té de 100, de km2.
Obsta dir que d’aquests ramats de la bona vida en surt una carn ecològica de primera qualitat que, posada a la taula, ens farà llepar els dits. Ja el 2016, la Comissió Europea va registrar la Vedella dels Pirineus Catalans com una indicació geogràfica protegida. Tota una garantia.