La Ruta del Pic de la Coma del Forn és atemporal, és a dir, tant fa que sigui tardor, hivern, primavera o estiu. Quan arriba el bon temps és una proposta molt interessant per als caminadors, que gaudiran, en fer el cim, d’unes vistes panoràmiques impagables, d’aquelles que deixen sense alè.
Com en d’altres casos, la caminada s’inicia al refugi de la Pleta del Prat, que ve a ser una espècie de km 0 de tot un seguit d’excursions a l’enton de les pistes d’esquí de Tavascan. Un refugi que va obrir en la recta final del segle XX i que ben aviat es va convertir en tot un referent de l’activitat de muntanya a la zona tant a l’hivern com a l’estiu.
La caminada arrenca ja ben amunt, a uns 1.700 metres d’alçada i en cap cas és apta per a tots els públics, ja que requereix una bona ascensió fins a conquerir el cim de destí: el Pic de la Coma del Forn, que suma 2.685 metres.
La pujada és dreteruda, sense pausa, i a poc a poc anem deixant enrere el bosc i ens endinsem en l’alta muntanya. La vegetació canvia a mesura que avancem, com si ho fes a poc a poc, al nostre ritme, a càmera lenta, adequant-se a l’esforç que ens demana la pujada.
Més enllà de les vistes que ens ofereix el cim, un mirador fora de sèrie sobre bona part del Pallars, amb la postal panoràmica de la Pica d’Estats i altres pics majestuosos, tres mils imperials, la veritat és que el camí per si mateix ja és un regal per a la vista i tots els sentits. Passem a tocar d’estanys glacials com els de Mascarida o el del Diable, preciosos, llegendaris, i tota l’excursió és una exhibició en forma de muralles naturals, contraforts, torrents, collades i una constel·lació de pics. I a poc que ens hi fixem, descobrirem que fins i tot aquesta natura que sembla immaculada té a la vora una pista d’esquí i mil-i-un petits vestigis de l’aprofitament que els humans fan i han fet d’aquestes muntanyes des de temps immemorials.
